BENVINGUTS

Aquest és el blog de Kike Pérez Colomer (Vallada 1980). Ací vos mostre alguns dels meus treballs fotogràfics així com altres inquietuds relacionades amb el món de la imatge, la música i altres temes que em resulten interessants o dels que necessite parlar. Pots veure totes les fotos que faig al meu portfoli a la meua web (hhttps://www.behance.net/hein-rich). Recorda: Compartir és genial, però un ús inapropiat de les meus fotografies és il·legal i molest. Gràcies per respectar-me i sigues benvingut!

Busca en aquest bloc

dimecres, 22 de desembre del 2010

Un joguet, una mentida

L'any 2000 vaig començar a treballar a la Ciutat de les Arts i les Ciències (CACSA). Primerament durant un any i mig de becari (per la carrera de magisteri), i després durant quasi quatre anys, contractat al departament de biologia (pel títol de tècnic en animals exòtics).
Van ser uns anys inoblidables, on vaig conèixer, entre altres, a dos grans persones: Susanna, la meua parella, i Ginés, un gran amic, més que un germà.
Recorde moltes anècdotes, moltes històries... un període molt agradable, però amb xicotets parèntesis plens d'angúnia i patiment, de traicions, mentides, jutges, amenaces, injustícies, decepcions i revelacions... 

Tots els anys, per Nadal, recorde una d'aquestes decepcions, coincidint amb la campanya publicitària "Un jugete, una ilusión", de la què CACSA és partícip. 
Aquells Nadals, el joguet de la campanya era un "pompero". Es venia a 3'5 euros si be no recorde...
Sabeu què va passar amb tots els "bomperos" que no es van vendre aquells Nadals?
Sabeu què va passar amb totes eixes il·lusions?
Van anar tots a parar al contenidor.

Una vegada passats els reis i tot el traqueteig nadalenc, Ginés i jo varem anar un dia a tirar el fem als contenidors de CACSA i allí varem trobar caixes i caixes amb tots els "pomperos" què no s'havien venut aquell any.
Quantes il·lusions desperdiciades. Quants somriures tirats al fem.
Què els haguera costat regalar-los, fer somriure gratuïtament a desenes de xiquets i xiquetes?
Quanta hipocresia...

En aquest cas, sol vaig necessitar un pomper per a fer somriure a desenes de xiquets.
Població propera a Anantapur, centre-sud d'India.
Estiu de 2009

1 comentari:

Pepe ha dit...

Hem sembla que tot és una imatge, alló de vendre pomperos, bolígrafs,targetes.... clar!! no es poden vendre!! que costaria enviar-ho a la gent necessitada. ës tot imatge cara la galeria.

És bo recordar-ho Kike.
Gràcies.